-
LA TERRA ES DIVIDEIX EN PLAQUES
Aquestes plaques tenen el nom de plaques tectòniques i són una de les parts mòbils que formen la segona capa més superficial de la Terra (la litosfera).
La litósfera és la primera capa que es troba per sota de l’escorça terrestre i l’escorça marina, a aquest nivell és on es divideixen les plaques tectòniques.
Aquestes plaques tectòniques formen un mosaic en forma de trencaclosques i estan en moviment continu.
Les plaques es mouen i poden xocar una placa contra una altra. Les zones de les plaques als límits, les vores de placa, són les regions de major activitat geològica interna del planeta.
En elles es concentren:
- El vulcanisme.
Un volcà és una estructura geològica per la qual emergeix magma de l’interior del nucli d’un planeta que en sortir a l’exterior es converteix en lava, rocafosa, a causa de la pèrdua de gasos. L’ascens succeeix generalment en episodis violents anomenats erupcions. En acumular-se el material que sorgeix de l’interior, es forma una estructura cònica a la superfície que pot arribar a centenars de metres o quilòmetres d’alçària.
- L’orogènesi, és a dir, l’aixecament de muntanyes.
- La sismicitat. Els terratrèmols.
Un terratrèmol, sisme, és el resultat de l’alliberament brusc d’energia acumulada pels desplaçaments i les friccions de les diferents plaques de l’escorça terrestre.
2. LA INFLUÈNCIA DE LES FORMES DEL RELLEU
S’entén com relleu al conjunt deformes i accidents geogràfics que configuren la litósfera o superfície terrestre, tant per sobre del nivell del mar com per sota d’aquest. El relleu terrestre és estudiat per la Geomorfologia, que és una branca de la geografia física dins de les ciències de la terra.
Hi ha quatre formes de relleu continental principals:
Depresions.- Se’ls anomena depressions a tots els declivis que presenta un terreny, com és el cas de les depressions del terreny que conformen canons, barrancs i precipicis que es troben a la superfície terrestre.
Planes.- Les planes són els espais geogràfics que presenten poques elevacions, pel que són bàsicament planes, posseeixen poques variacions pel que fa a l’altura de la superfície del terreny, respecte al nivell del mar, és a dir, les planes es troben per comunament al mateix nivell d’alçada que el mar, o fins i tot nivell proper no sobrepassant els 500 metres d’alçada respecte al nivell del mar. Relleus plans o planes.
Altiplans.- Se’ls denomina altiplans a les superfícies planes (planes), que es troben a un nivell superior als cinc-cents metres sobre l’altura del nivell del mar, són planes que bé van poder haver-se format per l’elevació de planes en elevar les plaques tectòniques, l’elevació d’altiplans submarines pel mateix fenomen, o per l’erosió del terreny circumdant, (com en els casos de l’erosió fluvial o l’erosió pel vent).
Muntanyes.- Les muntanyes són elevacions naturals del terreny, poden formar-se com a conseqüència del moviment i xoc de plaques tectòniques, com pel sorgiment d’activitat volcànica i la conseqüent acumulació de material volcànic, les diverses muntanyes poden variar d’altura, podent arribar a sobrepassar els milers de metres respecte del nivell del mar.
3. LES AIGÜES
La vida a la Terra depèn de l’aigua. En forma de precipitacions, fluint per la superfície o pel subsòl, l’aigua és necessària per a tots els éssers vius de la Terra, des de l’insecte més petit, fins a la balena més gran.
Tot i que un 70% de la superfície de la Terra és coberta d’aigua, un 97% de l’aigua total del planeta és salada i es troba formant els mars i els oceans. Per tant, només un 3% de l’aigua del planeta és dolça i no tota es troba disponible per als éssers vius terrestres: un 79% de l’aigua dolça es troba emmagatzemada en forma de gel, a les glaceres i casquets polars, un 20% de l’aigua dolça és aigua subterrània, i només un 1% de l’aigua dolça total forma el vapor d’aigua de l’atmosfera, les deus, els rius i els llacs, i és l’única aigua que poden utilitzar fàcilment els éssers vius que viuen als continents.
No obstant això, hauria d’haver aigua en abundor per a tots si fos distribuïda més equitativament, i si no fos malversada i alterada a causa del mal ús i de la contaminació.
Les aigües estan en circulació permanent. És el que es coneix com el cicle de l’aigua:
1. L’aigua escalfada pel sol s’evapora i puja cap a l’atmosfera.
2. El vapor es refreda, es condensa en gotes diminutes, es converteix en núvols i cau en forma de pluja, neu o pedra.
3. L’aigua s’escola seguint el relleu de les muntanyes o bé es filtra cap al subsòl.
Els Oceans
Un oceà és una gran massa d’aigua salada que, en la seva totalitat, cobreix prop del 71% de la superfície de la Terra.
Les divisions oceàniques són:
- l’oceà Atlàntic
- l’oceà Índic
- l’oceà Pacífic
- l’oceà Àrtic
- l’oceà Antàrtic
Els Rius
Un riu és un corrent natural d’aigua que flueix amb continuïtat. Posseïx un cabal determinat i desemboca al mar, en un llac o en un altre riu, en aquest cas es denomina afluent. Algunes vegades acaben en zones desèrtiques on les seues aigües es perden per infiltració i evaporació.
Els Llacs
Un llac o estany és una acumulació d’aigua, situada en una depressió a terra ferma. Acostumen a ésser alimentats per rius o glaceres.
Les aigües subterrànies
Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície de la terra i que generalment s’acumulen en aqüífers, que són formacions geològiques on s’emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració i la fissuració de la roca. Quan el volum d’aigua que s’emmagatzema sota terra és considerable i clarament diferenciat, s’anomena una massa d’aigua subterrània.
_______________________________________________________________________
_________________________________________________________________________
El conjunt del nostre planeta es troba dividit en un seguit de zones climàtiques que presenten unes característiques tèrmiques, pluviomètriques i de vegetació determinades. El canvi d’una zona climàtica a una altra depén fonamentalment de la latitud, però també hi influeixen l’altitud i l’acció del mar.
Aquests factors condicionen, en part, els diversos tipus de paisatges de la Terra, des de la vegetació exuberant de la selva, fins als boscos de les zones temperades i els paisatges freds de la tundra.
Els paisatges de les zones climàtiques de la Terra
1- Els paisatges de climes càlids són propis de la zona situada entre els tròpics de Càncer i de Capricorn.
Les temperatures no són extremes , el màxim pot ser 35 ° C , però sí que són constants .
La temperatura mitjana anual se situa entre 25 i 27 ° C . La diferència entre el mes més fred i el més càlid no arriba als 2 ° C .
Les precipitacions , que són superiors a 1.500 mm , es distribueixen regularment al llarg de tot l’any , per això es manté una forta humitat constant .
Normalment hi ha una estació seca, amb una durada d’un mínim de 8 setmanes, on la pluja és molt baixa o és inexistent i una estació humida o de pluges. Durant els mesos de l’estació de pluges normalment hi ha pluja suficient per al creixement de la vegetació. Algunes sabanes s’inunden temporalment peldrenatge lent o per la crescuda de rius o llacs. Hi acostuma a haver arbres i arbusts dispersos, però hi domina la vegetació herbàcia.
Les temperatures a les sabanes són molt altes sense gaire variació al llarg de l’any. Normalment hi ha més variació entre la temperatura del dia i la de la nit. Cap al final de l’estació seca és quan fa més calor. La pluja cau amb una temperatura molt elevada i el que fa baixar més la temperatura és la major nuvolositat.
2- Els paisatges de climes temperats (oceànic o atlàntic, mediterrani i continental) es donen entre les zones càlides i les fredes. Les temperatures i les pluges són moderades. Tenen quatre estacions ben diferenciades.
Hi ha una gran diferència entre les temperatures d’hivern i les de l’estiu. Els estius són calents i els hiverns molt freds
Habitualment es considera que un contrast de 20 graus o més entre la temperatura mitjana del mes més fred i la temperatura mitjana del mes més càlid indica un clima continental.
Sense arribar a aquests valors indicats en climes mediterranis 18 o 19 graus de diferència també es considera que són de tendència continental. Per exemple Lleida, Manresa i Vic tenen un clima mediterrani continentalitzat.
En el món la màxima continentalitat es dóna a l’interior d’Àsia concretament a Mongòlia i Sibèria on les diferències entre hivern i estiu superen els 40 o 50 graus.
3- Els paisatges de climes freds, propis de les zones polars i les serralades més altes, tenen temperatures baixes i pluges escasses. Pràcticament no hi ha vegetació.
ESQUEMA PER RECORDAR:
- Zona de climes càlids o intertropical: situada entre els tròpics de Càncer i Capricorn. És la que rep la màxima insolació, on hi fa més calor. Les temperatures són elevades i no hi ha hivern. Es deferencien 3 climes:
- Equatorial (La selva)
- Tropical (La sabana)
- Desèrtic (El desert)
- Zones de climes temperats:situades entre els climes càlids i freds, als dos hemisferis. Tenen 4 estacions (estiu amb calor, hivern amb fred i primavera i tardor amb temperatura intermèdia). Es diferencien 3 climes:
- Oceànic
- Mediterrani
- Continental
- Zones de climes freds: situades a les zones polars i a l’alta muntanya (més de 2500m d’altitud). Tenen hiverns molt llargs i crus, plou poc i sovint es forma neu.
Curiositats:
El lloc més calorós del planeta?
Al Vall de la Mort (Califòrnia, el 10 de juliol de 1913 el termòmetre va marcar la temperatura més alta mai registrada: 56,7°C.
Quin és el lloc més plujós del món?
Puerto López és un petit poble de pescadors a Colòmbia i el lloc més humit del món. El Servei Meteorològic Nacional Colombià informa d’una mitjana de precipitacions de 12.892 mil·límetres anuals en 50 anys, des de 1960 a 2011. Durant 1984 i 1985 va ploure tots els dies.
L’Estat espanyol está situat al sud d’Europa. Malgrat que té uns trets naturals molt popis del món mediterrani, tant la seua posició com la disposició perifèrica del seu relleu introdueixen influències oceàniques i continentals que en modifiquen el clima, la vegetació i els corrents fluvials, entre altres elements.
Com entendre els diferents climes d’Espanya? Clica i mira el vídeo
Així, doncs, s’hi poden definir quatre grans dominis climàtics:
El Clima oceànic o atlàntic
• El domini oceànic del nord. S’associa a boscos de roures, faigs i prats, juntament amb rius curts, cabalosos i de gran capacitat erosiva.
El nord i l’oest d’Espanya pertanyen al domini del clima temperat oceànic o atlàntic, semblant al de moltes regions de l’Europa occidental. Les seues característiques més importants són:
– Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any per la proximitat al mar, ja que només a l’endinsar-nos a l’interior muntanyós s’assoleixen valors freds més extrems.
– Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus. Les temperatures als mesos més freds, les mínimes, estan entre els 7 i els 10ºC, encara que als cims més elevats es puga aplegar als 0ºC. Per la seua banda, a l’estiu arriben als 18 o 20ºC, de màxima.
Aquestes diferències tèrmiques produeixen una amplitud tèrmica reduïda, d’uns 10ºC, que és un poc major a les muntanyes.
– Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any, amb més de 100 dies de pluja. Generalment se superen els 800 i, fins i tot, els 1000 mm anuals.
– L’abundància de les precipitacions es deu a dos motius: per un costat, la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar; per un altre, la proximitat al mar de les muntanyes potencia l’acció de les borrasques i provoca pluges orogràfiques. Les precipitacions varien molt entre unes zones i altres. Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides i poden arribar als 2.000 mm. Per això les muntanyes cantàbriques són les que reben més neu a l’any, arribant als 70 dies i mantenint algunes neveres permanents.
– Hi ha molts dies nuvolats que deixen una insolació que, amb prou feines, arriba a les 1.900 hores a l’any.
La vegetació atlàntica
L’abundant humitat i les temperatures suaus afavoreixen que l’Espanya atlàntica tinga una coberta vegetal molt rica, però que ha sofert notables canvis per la intensa activitat humana. La vegetació també depén dels tipus de sòls. A l’Espanya atlàntica podem trobar sòls de tres tipus:
– Sòls àcids i poc desenvolupats en zones silícies de Galícia i Astúries.
– Sòls jóvens més fèrtils a les valls.
– Sòls desenvolupats amb més matèria orgànica, d’origen silici a l’oest i calcari a Cantàbria i el País Basc.
L’Espanya atlàntica és l’àrea pròpia del bosc caducifoli. Aquest bosc té gran varietat d’espècies de fulla frondosa.
– En unes ocasions poden formar boscos tancats de més de 20 metres d’alt, en els que a penes entra llum, cosa que dificulta el creixement de matolls i herbàcies. L’acumulació de fulles seques aporta nutrients al sòl que redueix la seua acidesa. Són característics els carballars (de roure pènol) a Galícia i els de faig (hayedos). Són arbres que toleren malament la calor i el fred excessiu de les altes muntanyes, però que se senten cómodes amb la humitat abundant i les boires.
– Altres arbres propis d’aquest bosc són el roure reboll (melojo), el bedoll (abedul), castanyer, auró (arce), til•ler (tilo) i el grévol (acebo) que, en solitari, no arriben a formar grans boscos, encara que poden aparéixer en formacions extenses.
– A les proximitats dels rius aparéixen altres espècies com ara el vern (aliso), l’avellà, el salze (sauce), la servera (serbal), la moixera (mostajo) i el freixe (fresno).
A més, també hi ha repoblacions d’algunes espècies forasteres com ara els eucaliptus de les zones costaneres i alguns pinars. Aquestes espècies s’introduïren perquè tenien un creixement ràpid i un millor aprofitament econòmic (però també cremen més prompte).
La progressiva destrucció del bosc ha afavorit l’expansió d’àmplies zones de matoll molt dens que són conegudes com landes, les espècies més destacables de les quals són la gatosa europea (tojo), el bruc (brezo), la ginesta (genista), la gerdera silvestre (arándano) i la falguera (helecho). També han assolit gran significació els prats que s’usen, majoritàriament, per a la pastura dels ramats.
El clima mediterrani continentalitzat (L’ESPANYA INTERIOR)
L’Espanya interior s’estén per les conques dels grans rius, com ara el Duero, el Tajo, l’Ebre i el Guadiana i les muntanyes interiors del Sistema Central, el Sistema Ibèric i Sierra Morena. El seu principal tret està determinat per la presència de la Meseta, amb peculiaritats climàtiques i bioclimàtiques concretes. Comprén una àrea fortament transformada, en la que les activitats humanes es remunten a molts milers d’anys.
L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani. Tanmateix, la gran altitud mitjana i les escasses influències marítimes que rep aquesta zona fan que tinga un clar caràcter o matís de continentalitat que s’aprecia tant en les temperatures com en les precipitacions. Per això es diu que té un clima mediterrani continentalitzat. Les característiques climàtiques més destacades són les següents:
– És una àrea on predominen les masses d’aire estables, ja siga per la presència de l’anticicló de les Açores o per les altes pressions tèrmiques. Les borrasques actives del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè, normalment, les detenen les muntanyes perifèriques.
Se poden plantejar dues situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest i el sud-oest cap a Extremadura que deixen precipitacions; altres vegades es produeixen baixes pressions tèrmiques durant l’estiu amb fortes tempestes de granís.
– Les temperatures són molt contrastades. Hi ha una gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern, que arriba a superar els 20º en la planura manxega.
A l’hivern les temperatures mitjanes estan entre els 4º i els 6ºC, i a l’estiu, entre els 20 i els 24ºC. Hi ha diferències regionals, però en general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord on els hiverns són molt llargs, i a les àrees de muntanya.
– Durant l’hivern es produeixen boirines a les zones de muntanya. També hi ha fortes glaçades que superen els 100 dies als ermots (páramos) de Soria.
– Les precipitacions són escasses. Se superen els 1.000 mm a la muntanya, però quasi no arriben als 500 mm a la Meseta i a la vall de l’Ebre.
Les precipitacions es reparteixen irregularment al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor, mentre que l’aridesa estiuenca és molt acusada. De vegades, es produeixen tempestes violentes.
• El territori més estrictament mediterrani es redueix a la costa meridional on temperatures més suaus però molt contrastades es combinen amb una sequera estiuenca que s’estén a la primavera i a la tardor a mesura que avancem cap al sud, espai definit gairebé per característiques subdesèrtiques. Hi predominen l’alzina, l’alzina surera i els matollars del tipus màquia i garriga, com també la vegetació estepària al sud-est.
Amb l’excepció de l’Ebre, que drena un ampli espai de la zona nord i de les terres de l’interior, els rius són, en general, curts, d’escàs cabal i definits per marcades èpoques d’estiatge que, de vegades, coincideixen amb períodes anuals. Són les rambles mediterrànies.
• El domini climàtic canari. Es caracteritza per trets subtropicals amb temperatures suaus i gairebé sense diferencies estacionals.
3ESO Geografia 2016-2017 
On están penjats els power points del tema 1 i 2?
Me gustaMe gusta